En l’era de la desinformació i la postveritat, una immersió en alguns dels himnes més mítics del punk, triturats tropicalment i amb mestria per The Salsa Punk Orkestra, desemboca en una necessitat gairebé imperiosa: participar en un bany d’autenticitat
Les JMEP es convertien diumenge en el punt —o punk— de trobada per unir-se a una festa en què calia ballar, cantar a plena veu aquelles cançons que formen part de la memòria sentimental de diverses generacions i deixar-se portar per una música molt ben executada. The Salsa Punk Orkestra no disfressa els clàssics del punk amb ritmes llatins: els sotmet a una transformació que conserva bona part de la seua identitat original —les guitarres, els compassos contundents, la tensió i la capacitat de provocació— i els passa pel sedàs de la salsa.
El resultat és una fusió tan insòlita com efectiva. The Salsa Punk Orkestra pren l’energia, les guitarres i els compassos contundents del punk i els sotmet a una operació de mestissatge amb la salsa. El resultat no busca suavitzar el caràcter dels originals, sinó explorar què passa quan aquestes dues formes d’entendre la música es troben.
Des de 2021, The Salsa Punk Orkestra ha convertit en matèria primera de la seua particular «trituradora tropical» himnes de grups com Eskorbuto, Ramones, The Clash, Cicatriz o Kortatu. I és precisament en aquesta operació de mestissatge on resideix una part important de la seua essència: no hi ha voluntat de convertir els originals en peces reverencials, sinó fer-les sonar d’una altra manera i demostrar que poden interpel·lar el present.
Diumenge, aquella operació va funcionar també com un exercici de memòria col·lectiva. Eskorbuto, The Clash, Ramones, Cicatriz i Paràlisis Permanente o Las Vulpes -banda que va quedar indissolublement associada a la polèmica provocada per la seua aparició al programa Caja de Ritmos de TVE als anys vuitanta-, entre altres referències van desfilar per l’escenari en una successió de ritmes que convidaven tant al record com a la celebració.
Enmig d’un estiu sense clemència, aquella festa tropical tenia també alguna cosa de refugi. Una petita revolució personal que s’unia a moltes altres petites revolucions particulars per recordar-nos que encara queda marge per a la celebració, la dissidència, la ironia i la imaginació. I, sobretot, per comprovar que potser encara queda una mica d’esperança malgrat el «No future» dels Sex Pistols.
Fonki Cheff, interestel·lar
Després de The Salsa Punk Orkestra, Fonki Cheff prenia el relleu i convertia els plats en un laboratori de possibilitats sonores. DJ, turntablista i col·leccionista de vinils de Benicarló, Fonki Cheff acumula més de dues dècades de trajectòria i ha construït una identitat pròpia a partir de la barreja de gèneres.
La seua sessió va continuar el viatge sense necessitat de traçar fronteres entre estils. Combinava, mastegava i recomponia fragments musicals amb una precisió artesanal, convertint la selecció i la mescla en una forma de creació. El vinil, lluny de funcionar com una peça de nostàlgia, es transformava en una eina viva: cada disc obria una porta i cada canvi de ritme enllaçava amb el següent sense perdre mai la vocació de fer ballar.
En Fonki Cheff hi ha també una concepció gairebé arqueològica de la música: buscar, rescatar, posar en relació sons que potser mai no havien compartit espai i descobrir-hi connexions inesperades. La seua pròpia discografia i les seues sessions reflecteixen aquesta vocació eclèctica, amb especial predilecció per les músiques negres i els formats de vinil de 45 revolucions.
A les JMEP, la seua actuació funcionava així com una mena de viatge interestel·lar: un mapa sense fronteres on el funk podia trobar-se amb altres estils o amb qualsevol sorpresa amagada en una galeta de vinil. Una alquímia sonora que no necessitava proclamar-se avantguardista perquè demostrava, simplement, que la creativitat també pot consistir a saber escoltar, seleccionar i establir connexions.
I potser aquest va ser el fil invisible que va unir les dues actuacions de la nit. Primer, The Salsa Punk Orkestra demostrant que un himne punk pot sobreviure, mutar i mantenir-se. Posteriorment, Fonki Cheff recordant que la història de la música és també una història de mestissatges, préstecs i descobriments fins elaborar quelcom totalment nou, fresc i autèntic.
Contra receptes musicals tancades i etiquetes immutables, les JMEP van proposar diumenge una cosa molt més senzilla i molt més poderosa: escoltar, ballar i deixar que els sons es barregen.