Esperit nocturn, espectacle per a veu i piano, es va estrenar a l’Auditori Pedro Mercader de Benicarló el passat 1 d’agost. A partir dels textos d’Alícia Coscollano i de la música de Ciro Prats i Quico Àvila, l’obra proposa una experiència escènica que uneix paraula, música i silenci per construir un recorregut íntim sobre la memòria, la identitat, l’amor i l’absència
M. José Añón Calvete
La proposta no segueix la narració lineal dels relats convencionals, sinó una estructura més pròxima al funcionament de la consciència: avança amb salts, retorns, associacions inesperades i obre portes que durant el dia mantenim tancades. En un món on les històries es repeteixen fins a perdre el sentit, Esperit nocturn ens convida a aturar-nos i mirar de front allò que hem silenciat.
Els cinc poemes que conformen l’obra – Himàlaia, Praga, Cendres, Un gram i Nocturn – dibuixen el recorregut interior d’una protagonista marcada pel record, les pèrdues i per la necessitat de reconstruir-se. Són cinc portes per entrar en aquest espai on la memòria deixa de protegir-nos i ens obliga a avançar, encara que sigui a les fosques. Els poemes parlen d’estimar, del pas del temps, de la memòria, de la identitat i l’absència, de perdre, però també de la resistència i l’intent de recompondre una història quan el mirall ja no ofereix consol.
En aquest viatge, Clara Torres interpreta la Dona i es converteix en el centre emocional de l’obra. La seua veu funciona alhora com a instrument musical i com a vehicle dramàtic capaç de passar de la fragilitat a la intensitat amb gran naturalitat. Així, la interpretació transforma el text en una experiència viva i fa audible allò que les paraules, per si soles, no sempre poden expressar. No es limita a cantar els poemes: els habita, els fa visibles i convida l’espectador a completar-los amb la seua pròpia experiència.
Un dels aspectes més suggeridors és precisament la relació entre veu i silenci. Allò que la protagonista no pot dir adquireix una importància decisiva, perquè la música ocupa aquest espai i n’amplia el sentit. El silenci no hi apareix com un buit, sinó com un lloc de ressonància on es concentren els sentiments i tot allò que encara que no s’ha dit.
El piano de Ciro Prats no actua com a simple acompanyament, sinó com a interlocutor de la veu: respon, interromp, sosté i amplia el to emocional de la interpretació. La música de Prats i Quico Àvila acompanya el recorregut de la Dona sense il·lustrar-lo de manera explícita, i permet que el públic no sols escolte una cançó, sinó que entre en el món interior del personatge.
L’espai escènic creat per Anna Fonollosa és un altre element clau de l’obra. constitueix un altre element essencial de la proposta. No és únicament un decorat, sinó una extensió de la memòria de la protagonista: l’Himàlaia, l’hotel de Praga, les teulades de pissarra, el cel privat i impossible formen un paisatge mental on la paraula, la música, la veu i els objectes escènics conviuen. És un espai dissenyat per acollir la presència de Clara Torres i fer-la dialogar amb el piano, però també per situar l’espectador dins d’una atmosfera que no és del tot real ni del tot onírica.
En aquest univers, la nit adquireix un valor simbòlic central. És el moment en què cauen les màscares que porten durant el dia i apareixen les preguntes més incòmodes. Només en aquest espai de vulnerabilitat és possible mirar de front allò que ha estat silenciat i permetre que els records deixen de mentir. Per això, més que donar explicacions, Esperit nocturn obre un lloc d’escolta i de reconeixement emocional.
Un dels passatges més colpidor, al meu parer, és aquest:
‘Esperit nocturn que abraces
un espai entre els meus pits
s’ensorra l’enyor que aplaces
beso cendres de Saturn’
L’espai entre els pits no és un buit abstracte, és el lloc del desig, de la respiració o de l’absència. I l’enyor, que havia estat ajornat, finalment cau dins d’aquest espai: ja no es pot continuar posposant allò que fa mal. Besar cendres és estimar el que ha quedat després de la desaparició. I Saturn amplia l’escena fins a una distància planetària, però el gest continua sent proper, humà, desesperadament tendre. Qui parla no pot recuperar allò que ha perdut; només pot acostar els llavis a les restes.
Potser per això la nit de l’obra és també una nit de reconstrucció. Esperit nocturn no demana una lectura única ni una resposta definitiva, ni demana al públic que entenga cada fragment, sinó que escolte allò que habitualment intenta silenciar: el lloc on encara fa por mirar, però on, per primera vegada, els records ja no tenen necessitat de mentir.
Amb la supervisió de Juanjo Villarroya, la veu en off de Montxo Soriano, l’univers escènic creat per Anna Fonollosa, el piano de Ciro Prats, la interpretació de Clara Torres i els textos d’Alícia Coscollano Esperit nocturn troba una forma pròpia de respirar. La seua força rau en la capacitat de convertir la poesia en una experiència escènica completa i en la manera com fa conviure memòria, música i interpretació per plantejar-nos una pregunta essencial: quines històries necessitem per continuar avançant?
L’obra no ofereix respostes, però sí un espai per escoltar allò que habitualment queda ocult. I això és, potser, el més revolucionari que es pot fer. En conjunt, Esperit nocturn destaca per la seua capacitat de convertir la poesia en una experiència escènica completa.