Foix: “Ser especial no ha de ser una limitació, la major part de les vegades és una gran virtut”
alícia coscollano masip
Anna Foix continua mostrant la mateixa expressió d’entusiasme contagiós que sempre ofereix davant els projectes. Al llarg de la seua trajectòria com actriu ha realitzat incursions més que notables amb diferents produccions de l’escena teatral, tant en projectes més propers, com en muntatges d’àmbit internacional. La seua versatilitat l’ha portat a treballar amb Carles Santos en espectacles com La Pantera Imperial i Lisístrata o en sèries com El cor de la ciutat, de TV3, i Jocs de Pau, de Canal 9. Foix, però, també ha desenvolupat una important tasca en la direcció escènica i en la producció de diferents propostes. Ara assumeix un nou repte: produir «Les princeses del Pacífic», que arriba als escenaris benicarlandos els pròxims dies 7 i 8 de novembre, a les 19:00, a l’auditori Pedro Mercader de Benicarló
En aquesta producció hi ha una presència molt important de dones tant davant com darrere de l’escenari. -Què ha aportat aquesta mirada compartida de dones al procés de construcció de l’obra i al procés d’abordar els personatges i la història?
És veu la història amb un altre color, amb una sensibilitat a l’hora de tractar situacions, a sobre, amb la mirada de 3 dones totalment diferents i amb una visió de la vida molt particular. Una mateixa escena la podríem fer de 3 formes diferents si volem, podem consensuar la que més ens agrada i adaptar-nos al que pensem que potser la més idònia.
Agustina i Lidia són dues dones adultes que ocupen tot l’espai escènic sense necessitat de respondre a un determinat model de feminitat. Què us va atraure en concret de Les princeses del Pacífic, una proposta teatral més íntima, centrada en dues dones i en la seua relació?
Precisament el fet de ser dues dones que s’han hagut de fer a elles mateixes dins d’una convivència des de molts, molts anys. No es viu una edat determinada, ni un físic que resulta convencional per a la societat. Per a aquestes dones, la societat resulta perillosa i divertida a la vegada. El que per a la societat convencional pot resultar grotesc, per a elles és el lloc de confort, eixe espai xicotet on no hi ha perill i poden ser elles mateixes. Això precisament és pel que l’escenari ha de ser de petit format i la interpretació ha de ser íntima, malgrat que interpretar a aquestes dues dones ha resultat ser un repte enorme.
La comèdia pot ser una manera molt efectiva de parlar de coses incòmodes. En quin moment una situació absurda deixa de ser només còmica i comença a revelar alguna cosa sobre nosaltres mateixos?
Totes. No hi ha situació en la qual no ens trobem reflectides. Qualsevol situació pot ser passada per una persona, en el dia a dia i, la majoria, només per ser dones, es veuen més que superades, amb força i valentia.
Què permet explicar l’humor sobre la solitud i l’aïllament que seria més difícil abordar des del drama?
Quantes vegades hem mirat al nostre voltant i no hem trobat eixa ma amiga per superar alguna cosa o, senzillament, ens hem sentit soles perquè pel que estem passant no és fàcil d’explicar o no ets políticament correcta o no formes part del model social. La solitud és una xacra social a la qual donem l’esquena i no entenem, perquè sempre pensem que és culpa de la persona que ho passa. No tot el món és obert, no tot el món va nàixer amb habilitats socials, no tothom entén els canvis ràpids, l’assetjament, el ghosting, el menyspreu i la injustícia. No tot el món s’adequa a un estàndard. Ser especial no ha de ser una limitació, la major part de les vegades és una gran virtut.
Què representa aquest búnquer de ganxet: refugi, protecció, presó…?
Representa tot i més. Representa l’espai on saps que no passarà mai res, on pots controlar la situació, que de vegades t’ofega, però que saps que, si surts d’eixe búnquer, potser no trobaràs el que t’agrada. Representa la vida sense trasbalsos, monotonia, manca d’aventura, incomprensió. Simbolitza l’amor i el caliu en una relació de tota la vida, però també es vol veure que hi ha més enllà i si ens agradarà. Representa el “No se sap”.
Què implica assumir des de la companyia la producció d’una obra pròpia i portar-la als teatres?
És una obra feta originalment en castellà, estrenada per La Estampida baix el títol “Las Princesas del Pacífico” en el Teatro Galileo de Madrid en 2.015, i que em va atraure per la seua originalitat, per la frescor i tendresa dels personatges. Em va agradar la història diferent a tot el que “La Farsa Companyia” havia representat fins ara, més comercial, familiar i musical. En proposar-li el projecte a Silvia Guillem, li va agradar de seguida i, el següent pas, va ser contactar amb la meua amiga Lola Moltó, una dama de l’escena valenciana i espanyola, que transmet tant com aporta sempre a una producció. Tant Silvia Guillem com jo, vam adaptar-la al valencià, pensant que era una manera de reivindicar la nostra llengua i la història diària de les dones. Silvia li dona el magnetisme i la proximitat a la història. Com que no tenim cap referència visual, hem fet la producció des de zero, aportant, cadascuna de nosaltres, veritat i autenticitat.
És meravellós poder estrenar en Benicarló; el que vinga a partir d’aquesta estrena és un món encara per endevinar i descobrir.
