‘Açò, en Franco, no passava’
De l’última polèmica, amb motiu de la transmissió de les campanades de Cap d’Any i l’exhibició d’una estampeta a TVE, s’ha inventat el pseudosindicat “Manos Limpias” i la pseudoassociació “Abogados Cristianos” se n’ha parlat molt i des de molts punts de vista. A mi, però, m’ha evocat la infantesa.
M’explico perquè no cregueu que ja m’he destarifat del tot, o que els efectes de la nit de Cap d’Any encara em duren vuit dies després. Per la meua edat, vaig nàixer l’any 1972, no tinc records viscuts amb el dictador Franco, però sí que en tinc dels anys de la Transició i d’aquells anys en què a casa encara no se’n parlava de política per si de cas. El que tinc clar és que ni els més afectes al Règim tenien la pell tan fina. Per això dic, i no pensava que ho diria mai, açò en Franco no passava.
Ma iaia Enriqueta, que si l’haguérem de definir diríem que era una dona de missa, sabia moltes contalles i els explicava molt bé. El meu germà i jo podíem estar hores escoltant-la. Coneixia contes de totes les temàtiques, encara que, actualment, crec que quasi cap seria políticament correcte. Aquest episodi m’ha evocat un parell que venen al cas. En resumiré un d’ells.
Un jove capellà que havia de fer el seu primer sermó a la Missa Major de les Festes en l’Església de Sant Bartomeu, estava molt preocupat pel resultat, ja que temia no fer-ho bé i no estar a l’altura. Va transmetre al mossèn més veterà, que ràpidament va tranquil·litzar-lo proposant-li el següent: “Tranquil, en pujar al púlpit jo em situaré a la banda de baix i aniré dient-te el que has de dir. Tinc molta experiència, ja veuràs com tot anirà de categoria”. I així ho van fer.
El jove va pujar a l’ambó i des de baix el vell li va xiuxiuejar “Estimados hermanos” (li ho deia en castellà perquè llavors totes les coses serioses es feien en castellà, i ara es coneix que també). El jove, amb una veu engolada i cerimonial va declamar: “Estimados hermanos…” pensant que l’ardit rutllava molt bé. “Reunidos todos aquí para celebrar a nuestro patrón San Bartolome y los Santos mártires Abdón y Senen…”, mormolà l’expert capellà. I el novençà va repetir: “Reunidos todos aquí para celebrar a nuestro patrón San Bartolome…..”. Però, de cop i volta, i des de la baixa perspectiva de la qual disposava el capellà més veterà, va adonar-se que aquell jove tenia un cul de dimensions considerables. Així, no va poder reprimir-se i va exclamar: ”Collons, quin culot! Aquell beneït, amb la veu més pedant que podia articular, va repetir: “Collons, quin culot!”. I a patir d’aquí tot va anar ‘com cagalló per sèquia’. El mossèn més vell estava indignat: “Tros de lluç!, va amollar-li”. “Tros de lluç!, va repetir el novençà”. I el veterà: “Animal, que fas!”. I l’altre, “Animal, que fas!”. Entre els feligresos regnava la perplexitat. Hi havia beates que es van desmaiar, l’alcalde es mirava de reüll al caporal de la Guàrdia Civil, que anteriorment ja havia filat a uns quants rojos que hi eren a missa. Els escolanets i sagristà, que sabien de l’enganyifa, estaven rojos com tomaques a punt d’esclafar a riure i el bisbe, estupefacte, sols pensava a quina regió remota enviaria de missions a aquells dos borinots.
Aquella Missa Major de les Festes va ser recordada per molts i molts anys com la millor cerimònia a la qual ningú havia assistit mai.
Al llarg d’aquest conte el meu germà i jo ens rebolcàvem per terra i no podíem parar de riure durant un parell d’hores. Crec, però, que si un d’aquests integristes hagueren sentit avui en dia aquesta historieta ma iaia ja podria amarrar-se els matxos. No sols estaria acusada de delicte d’ofensa als sentiments religiosos, sinó que també li imputarien d’altres, com desacatament a l’autoritat (per anomenar a la Guàrdia Civil), un poc d’antifeminista (pel de les beates) i també d’enaltir el colonialisme i xenofòbia (pel tema de les missions). De segur que ja hauria rebut un burofax amb la querella corresponent.
Quina ocasió més bona per suavitzar l’ambient han deixat passar la Conferència Episcopal i el nodrit grup de tertulians, artistes i expolítics que sempre es queixen que en aquest país ja no es poden fer acudits de “marietes” i “nans”, per una vegada defensar la rialla i no la ridiculització del feble i la mala llet per variar. És a dir, que els integristes de fa més de cinquanta anys potser foren menys perepunyetes que els d’ara, tot i que pensava que era gairebé impossible. Aquesta gent són exagerats inclús pels més franquistes, reaccionaris i fatxes de l’època dels franquistes, reaccionaris, i fatxes.