La pel·lícula Maspalomas (2025) aborda amb sensibilitat i contundència una realitat sovint invisibilitzada: la pèrdua de llibertat personal que poden patir les persones grans quan l’entorn deixa de reconèixer la seua identitat. Dirigida per Jose Mari Goenaga i Aitor Arregi, la cinta -que es podrà veure al Palau de Congressos de Peníscola els pròxims 14 i 15 de febrer-, va presentar-se a la Secció Oficial del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià
El film narra la història de Vicente, un home de 76 anys que ha viscut durant dècades a Maspalomas (Gran Canària), un espai associat a la llibertat i a la visibilitat del col·lectiu LGTBIQ+. La seua vida fa un gir inesperat quan es veu obligat a tornar a Sant Sebastià per viure amb la seua filla i ingressar en una residència de gent gran. En aquest nou context, Vicente es troba amb una realitat que li és hostil: allò que havia viscut amb naturalitat i llibertat, la seua orientació sexual, esdevé de nou un motiu de silenci i ocultació.
Aquest retorn forçat a “l’armari” constitueix l’eix central de Maspalomas, una pel·lícula que reflexiona sobre la identitat, la dignitat, l’envelliment i la manera com la societat tracta les persones grans, especialment aquelles que no encaixen en els models normatius. El film planteja una pregunta incòmoda però necessària: fins a quin punt la llibertat conquistada al llarg d’una vida pot tornar-se fràgil amb el pas del temps?
El repartiment està encapçalat per José Ramón Soroiz, acompanyat per Nagore Aranburu, Kándido Uranga, Zorion Egileor i Kepa Errasti, que donen vida a un conjunt de personatges que representen diferents maneres d’afrontar la vellesa, la família i la convivència. Les interpretacions, contingudes i honestes, reforcen el caràcter íntim i humà del relat.
En l’àmbit tècnic, Maspalomas compta amb guió de Jose Mari Goenaga, direcció de fotografia de Javi Agirre Erauso, muntatge de Maialen Sarasua Oliden i música d’Aránzazu Calleja.
Més enllà de la seua trama, Maspalomas destaca per la seua mirada respectuosa i crítica, allunyada del melodrama fàcil, per posar el focus en una etapa de la vida sovint oblidada pel cinema. La pel·lícula reivindica el dret a ser un mateix fins al final, i recorda que la llibertat no hauria de caducar amb l’edat.
Amb una narrativa sòbria i una càrrega emocional profunda, Maspalomas es consolida com una proposta cinematogràfica valenta, que convida a la reflexió i obre un debat necessari sobre identitat, vellesa i memòria vital.