Marta Tena Subirats s’autodefineix com una dona de lletra perquè es recorda, des de sempre, enganxada als llibres “llegia, comentava, escrivia petits textos, estudiava…”. De fet, comenta, el seu correu electrònic fa referència a la seua vinculació epidèrmica a les lletres, a la paraula com a codi comunicatiu de referència. Aquesta autora, nascuda a La Sénia, és llicenciada en Filologia Hispànica i Catalana i doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura i és catedràtica de llengua i literatura de Secundària des de fa un grapat d’anys a l’Institut Les Planes de Santa Bàrbara. A banda del seu primer llibre Juego de quimeras (Dauro, 2015), la resta de la seua producció ha estat lligada a Onada edicions, marca molt arrelada al nostre territori quant a edicions i sensibilitats. Això ens ha permès que gaudim dels pilars fonamentals de la seua obra: el rigor a l’hora de documentar-se i la seua desbordant imaginació
alícia coscollano masip
D’on neix la pulsió per escriure? Des de quan escrius?
Em resulta molt difícil posar una data o època concreta d’inici a qualsevol d’aquestes activitats. Suposo que des que vaig entrar a l’escola, perquè a casa no hi havia ambient lector, així que podria dir que em va sortir de dins, que li vaig agafar el gust i no he parat.
No em vaig atrevir a publicar res fins al 2017, perquè per a mi la paraula ESCRIPTORA va en majúscules, o sigui, cal molt de talent, molt de treball i una capacitat de seduir el lector, per la trama, per l’estil, per les descripcions…, que no és fàcil. Jo mai m’he sentit prou bona, encara ara em passa, tot i que, quan els lectors em diuen que els ha agradat una de les meves obres, m’omple de satisfacció i m’anima a seguir millorant.
Tens temps per llegir i, en cas afirmatiu, quins llibres has llegit recentment o estàs llegint? Alguna recomanació de llibres essencials?
La meva dedicació a la professió, professora de llengua i literatura, no em permet destinar tot el temps que voldria a llegir. Tanmateix, cada dia llegeixo una bona estona. De vegades, llibres per a les classes o per als clubs de lectura del centre, en altres moments, narrativa o poesia que m’interessen o cauen, afortunadament, en les meves mans.
Llegeixo de tot, des de clàssics que ja havia llegit (darrerament he rellegit La casa de los espíritus i Cien años de soledad, arran d’haver entrat en el món de La península de las cases vacías), novel·la negra, històrica… Em va agradar molt la trilogia de Niklas Natt Och Dag (1793, 1794 i 1795) o Tan poca vida de Hanva Yanagihara. També dedico molt de temps als autors del nostre territori. N’hi ha de boníssims i ens cal reivindicar-nos. No vull nombrar a ningú perquè la llista seria molt llarga i segur que encara me’n deixaria.
Pots escriure en qualsevol lloc o necessites silenci i un espai concret?
Qualsevol lloc em va bé, però sí que necessito silenci i concentració. Ara bé, quan més gaudeixo escrivint és durant les vacances, perquè tinc temps per fer-ho i perquè sec en una terrassa davant del mar i m’hi passo hores. Estic tot l’any esperant aquestes setmanes.
Quin tant per cent de tècnica i documentació contenen les teues novel·les, i quin tant per cent —si així ho podem anomenar— d’inspiració?
La tècnica ha d’estar present en tot el procés perquè és imprescindible per estructurar la trama, per construir els personatges, per escollir el narrador, per cercar l’estil adient i el llenguatge adequat i coherent… Cal anar escrivint i revisant, reformulant, canviant, valorant… i, de vegades, no és fàcil encertar amb la tècnica a la primera.
Pel que fa a la documentació i inspiració, van de la mà. Les meves novel·les no estan basades en fets reals (com algunes pel·lícules). Són cent per cent filles de la meva imaginació, però sí que les contextualitzo i ambiento en el nostre territori i en la nostra història. Això m’obliga a ser molt rigorosa i, per això, la documentació és imprescindible. És una de les parts més divertides i motivadores del procés d’escriptura, tant si la documentació és a partir de textos escrits, com si es tracta d’entrevistes i converses amb testimonis. Sorgeixen moltes idees que, transformades, acaben formant part de la trama.
Al llibre Tots els colors del vent parles d’amor i de guerra. Els temes antagònics -contradictoris-, posseeixen un atractiu, has emprat aquest tàndem també en obres posteriors?
Diuen que la vida és una lluita constant, que té moments plaents i moments inquietants i durs, que es poden manifestar en forma d’amor, uns, i de guerra, altres, però també pot ser d’amistat, d’èxit, de bona sort, de satisfacció, en determinades èpoques, i de conflictes, de desgràcies, de penúries, en altres. En les novel·les es tracta de reflectir-ho, de crear un conflicte creïble amb el qual el lector es pugui sentir identificat o amb el qual pugui empatitzar. En Una lluna a la finestra, ambientada a la Tinença en època de la lluita maqui trobem generositat, valentia, amor… enfront d’ambició, venjança, maldat en estat pur… En Murs d’aigua, situada en els anys en què es va construir el pantà d’Ulldecona, l’instint de supervivència, el desig de prosperar malgrat la crueltat dels poderosos que han silenciat les barbaritats que han perpetrat. En Somnis de sal i de cendra, contextualitzada en el carlisme en el nostre territori, la llibertat de pensament i de vida es topa amb les convencions socials i ideològiques, a més a més de la defensa del nostre entorn natural contra aquells que el volen destruir per treure’n benefici. I en On és la meva llengua, la novel·la juvenil, hi trobareu totes les contradiccions i dubtes de l’adolescència, juntament a la incertesa sobre el futur de la nostra llengua.
Quan, o com, sorgeix una idea de la qual penses «he d’escriure sobre això»? Quin poder ha de tenir una història perquè t’atrapi?
Abans d’acabar una novel·la, ja començo a pensar en la següent, sobretot en on i en quina època la vull situar i és a partir d’aquí que imagino quins personatges poden ser els protagonistes i què els pot passar. Jo no soc una escriptora que ho planifiqui tot abans de començar a escriure. Sí que tinc unes idees bàsiques, però es van desenvolupant i, sovint, canviant durant tot el procés. Això em manté connectada constantment amb la novel·la, perquè hi penso a tothora. Forma part del dia a dia i de les nits, quan sovint, al llit, se m’acudeixen idees. Per enganxar els lectors, se’ls ha d’anar donant informació amb dosis molt ben pensades per a no atipar-los de cop però tampoc que passin gana i abandonin. És com quan vols que un animalet segueixi un camí i li vas posant petits bocins de menjar, ni massa per a què no passi del primer ni massa poc per a què abandoni perquè l’esforç no li val la pena.
Què és el que més t’agrada a l’hora de construir els personatges?
És una de les parts més boniques: la creació dels personatges. Quan els creo, m’imagino a la seva pell, com imagino que es comportarien, com parlarien, com sentirien. És molt important que siguin creïbles i, sobretot, coherents. Si no és així, la trama no s’aguantarà per cap lloc.
Hi ha algun personatge que t’haja sorprès, que haja demanat més atenció, o sols tenir el retrat de cadascun d’ells/elles planificats des de l’inici?
Tots els personatges principals m’acaben sorprenent, perquè, com he dit, els tinc perfilats des de l’inici però van canviant i adaptant-se a allò nou que vaig generant. De vegades, acaben fent tot el contrari del que havia planificat abans de començar la novel·la.
Reescrius molt o et quedes amb la primera versió?
Reescric moltíssim, tant a mesura que vaig escrivint com quan se m’acut una idea nova que afecta parts ja escrites. De fet, quan l’obra ja està publicada i en llegeixo algun fragment, sovint, el reescriuria per millorar-lo. És bo fer-ho perquè suposa un procés de millora constant, però en algun moment s’ha de dir prou i deixar-ho com a definitiu, si no seria malatís.
Creus que la geografia —podem parlar de màtria, de ciutat, de barri— influeix en les característiques dels autors i autores? Es pot defugir del context a l’hora d’escriure?
El nostre territori és fonamental en la meva obra, excepte en la primera, Juego de quimeras, que la vaig situar a Barcelona (que també forma part, d’alguna manera de la meva ciutat, ja que vaig estudiar allí). Totes les que han vingut després estan situades al meu entorn, des de la Tinença de Benifassà fins als Ports, sense oblidar el Delta i la Costa del nord de Castelló. És casa meva i introduir-la com a marc és mostrar-la amb estima i admiració per a què els lectors que la coneixen s’hi reconeguin i els que no desitgin visitar-la. Però no és només la terra, també és la nostra història i, sobretot, la nostra gent, amb les nostres singularitats i potencialitats.
Hi ha prou intercanvi entre autors i autores del territori?
Actualment hi ha molt d’intercanvi entre els escriptors i escriptores del territori, gràcies, sobretot, a grups com Dijous d’arts (Vinaròs) i Dilluns d’arts (Tortosa), que impulsen trobades mensuals per compartir xerrades, música, pintura, a més a més d’organitzar múltiples activitats culturals com congressos, recitals, clubs de lectura, exposicions, taules rodones, homenatges, publicacions conjuntes… Això fa uns anys era molt minoritari, però ara, amb les xarxes, és molt fàcil mantenir-nos informats i participar tant de forma activa com passiva. He de dir que he guanyat molts amics i coneguts amb qui compartir el goig per la literatura i per l’escriptura.
Quin creus que ha estat el paper d’Onada edicions en la connexió d’escriptores i escriptors?
Onada edicions és una peça bàsica i fonamental en la cultura del territori. El seu paper és clau no solament en la publicació d’obres d’autors d’aquí i que tracten el territori sinó també pel seu paper dinamitzador, potenciant els premis literaris, promovent trobades culturals i fent d’enllaç entre les institucions i els artistes. Sense els seus dos motors, Miquel Àngel Pradilla i Ramon París, i les peces que fan funcionar dia a dia l’editorial (Rosa, Maribel, Òscar i Sergi) la literatura de Terres de Cruïlla (a un costat i l’altre del riu de la Sénia) no seria el que és.
L’escriptura, l’art en general, ha d’implicar-se o ha de mantenir-se al marge i tenir com a objectiu l’art en si mateix?
Aquesta és una pregunta eterna i recurrent al llarg de la història de l’art, en general. Hi ha gustos per a tot. Jo soc de les que crec que art i pensament són inseparables. És molt difícil evitar que, conscientment o inconscient, la nostra ideologia, la nostra perspectiva no impregni les pàgines que escrivim. De vegades és per generar un debat intern en el lector, altres per combatre directament o per confrontar diferents punts de vista. L’art és una manifestació de la vida i, per tant, no pot estar d’esquena al món. Ara bé, no hem d’oblidar que és art i, com a tal, ha de tenir principalment una funció poètica, o sigui, d’embelliment de la matèria, ja sigui la paraula, l’oli i les formes, la pedra, les notes musicals…
Hi ha algun tema sobre el qual encara no t’has atrevit a escriure?
Hi ha moltíssims temes sobre els quals no he escrit, però no perquè no m’hagi atrevit sinó perquè encara no m’he plantejat fer-ho o perquè els tinc en el calaix de les tasques pendents. No ens ha de fer temor escriure sobre allò que creiem.
“Les grans narradores orals de la història de la humanitat han estat dones”
Creus que escriure des d’una perspectiva de gènere condiciona la mirada literària? Escrius de manera diferent pel fet de ser dona?
Sense cap dubte. En les meves novel·les, les dones tenen veu protagonista. Les grans narradores orals de la història de la humanitat han estat dones, començant per Scherezade. Jo he incorporat aquesta veu, la de dones protagonistes de diferents conflictes, que, depenent de les circumstàncies, reaccionen amb valentia, amb submissió, amb silenci latent o amb rebel·lia. També hi apareixen homes, però les protagonistes, fins ara, sempre han estat dones. Suposo que em resulta més fàcil posar-me a la seva pell i mostrar la seva mirada.
Ets professora de secundària en un institut. Com valores les noves generacions pel que fa a l’interès per l’àmbit literari?
El valor de la nostra cultura literària s’ha anat perdent a poc a poc i està quedant com quelcom residual. Actualment es prioritza l’ús de la llegua, o sigui, que els joves sàpiguen parlar, escriure i comprendre correctament i els coneixements sobre la història de la literatura queden per a quan tota la resta està assolida. Poc alumnat llegeix clàssics i els que estudien batxillerat d’humanitats, on hi ha literatura, cada vegada són menys. Cal dir, però, que sí que hi ha lectors, especialment noies, que comencen amb narrativa d’adolescents, i a qui, a poc a poc, hem d’anar introduint en les grans obres. És una feina feixuga, però val la pena.
Es podria o caldria reforçar aquest interès amb una col·laboració família-escola, o és temps perdut atesa la gran incidència de les xarxes socials?
No hem de defallir i buscar totes les complicitats possibles, amb les famílies, amb les editorials, amb els autors, organitzant xerrades, clubs de lectura, diades commemoratives…, encara que és molt complicat combatre la temptació d’immediatesa i poc esforç intel·lectual que suposa l’ús de les xarxes.
Actualment, les xarxes han adquirit una gran rellevància alhora de promocionar un llibre, un projecte o qualsevol artefacte cultural, encara que siga un projecte incipient. Ets de xarxes o prefereixes la xarxa més íntima dels cercles propers?
No són incompatibles. El boca orella ha funcionat sempre i més quan és a través de persones amb qui confies, que tenen un criteri semblant al teu. És la meva font principal de recomanacions, en tots els aspectes. De tota manera, també em deixo influir per suggeriments de les xarxes, sobretot si aquestes són fiables, venen de grups que em mereixen tota la confiança.
“La desaparició d’una llengua no és només un fenomen lingüístic sinó també cultural i identitari”
Prenent un títol d’un dels teus llibres com a punt de partida: actualment, on és la nostra llengua?
El futur de la nostra llengua és preocupant perquè viu una tendència de disminució del nombre de parlants. La societat actual es mou per rendibilitat i la major part de persones que venen de fora, amb llengües maternes molt diferents al català, prefereixen aprendre el castellà perquè pensen que els serà més útil i els que procedeixen de països de parla espanyola consideren que ja en tenen prou per comunicar-se. El mateix passa amb els joves, inclús amb alguns nascuts i escolaritzats aquí, que valoren més l’anglès que la seva pròpia llengua. Per això, va ser el tema que vaig escollir en la meva novel·la juvenil, On és la meva llengua, per conscienciar els joves que la desaparició d’una llengua no és només un fenomen lingüístic sinó també cultural i identitari. Jo sempre els pregunto quin problema hi ha per saber més d’una llengua. Em costa entendre que no els importi saber jugar a diferents esports, escoltar música molt diversa, conduir diversos tipus de vehicles i, en canvi, no valorin la riquesa lingüística que ens defineix. Conscienciar els joves de la importància d’aquesta riquesa és fonamental per garantir la supervivència i la bona salut de la nostra llengua.
Què t’han ensenyat les obres que has escrit sobre tu mateixa?
Pensar i crear ens fa créixer, per tant, l’escriptura m’ha fet ser una altra persona, que no sé si hauria acabat sent si no m’hagués atrevit a publicar. M’ha obligat a ser més constant, més rigorosa amb mi mateixa, a escoltar les opinions dels altres, a empatitzar amb els personatges que creo i a argumentar bé allò que vull expressar. He conegut moltes persones del món de la cultura que mai hauria pensat i, amb ells, he compartit, he après. Escriure ha estat una de les millors decisions de la meva vida.