KIN’gongolo Kiniata va néixer als carrers de Bandalungwa, un dels barris més densament poblats de Kinshasa, on l’electricitat és intermitent, però la creativitat és infinita. Allí van aprendre a construir instruments amb escombraries, a gravar amb telèfons vells, a hackear el soroll per a convertir-lo en identitat
Quan no hi han recursos la creativitat se intensifica. A Ulldecona van sortir a l’escenari amb els seues instruments impossibles per incendiar-lo en una cerimònia de ritme frenètic. I el públic va respondre com sols ho fa a les JMEP, a l’ermita d’Ulldecona.
Jaquetes reciclades i lluentes, un baterista -20 anys?-, que enllaçava veu i baquetes i colpejava la base d’una televisió -metafòric o missatge directe-, i un col·lectiu punk-industrial- electrònic, que van emetre un so únic, inclassificable, un esclat sònic que va esdevindre un una cerimònia futurista que partia, però, d’un origen tribal, molt tribal. Amb una percussió brutal i unes veues que trencaven la poètica de la ferralla, la performance estava servida. El grup s’autodenomina com a part del “punk congolès de resistència”, una etiqueta tan fluida com les seves arrels: en ells es fundeixen els ritmes tribals del Congo profund amb guitarres inventades, samples de carrer, beats industrials i veus que no canten: criden veritats.
“Això no és música per a ballar, és música per a despertar”. Darrere de l’aparent bogeria, hi ha un missatge polític. Cada tema – impossible saber els seus títols, perquè la banda prefereix el caos a l’ordre-, era una ràfega de denúncia: al colonialisme cultural, a l’explotació tecnològica, a l’oblit sistemàtic de l’Àfrica urbana. Però no des del lament: sinó des de la ràbia ballable. Els congolesos van obrir una esquerda al món amb les seues denuncies en lingala i francès, perquè, a les JMEP, KIN’gongolo Kiniat van oferir més que un concert: era pura resistència sonora.