Hi ha llibres que no es llegeixen, es projecten. “Versió personal, memòria d’un cinèfil” (Pagès editors), l’estrena literària de Josep Clavera Barbany (Granollers, 1959), té l’estructura d’una pel·lícula confeccionada amb fragments: escenes quotidianes, records familiars, reflexions i, sobretot, un muntatge en què el cinema actua com a fil conductor
“Versió personal, memòries d’un cinèfil”, es presenta el dia 19 de setembre, a les 18:00 h., a la Biblioteca Manel Garcia Grau de Benicarló
El llibre és composa d’una memòria feta de miralls i digressions, un mosaic d’episodis que s’encenen com fotogrames. De l’adolescència que va despertar el desig d’escriure, a la descoberta adulta dels mestres de la no-ficció, passant pel confinament —escenari gairebé beckettià— que li va donar el temps necessari per posar-se davant del full en blanc. Escriure ha estat, confessa, un acte catàrtic: buidar el pap i dir per escrit allò que sempre arriba tard en la conversa, l’“esprit de l’escalier” que ens condemna a callar quan més voldríem parlar.
“Versió personal” és, així, un llibre híbrid: memòries personals i alhora assaig vital, amb reflexions que oscil·len entre el més íntim i el més universal. La identitat, l’amor, l’amistat, la solitud, el compromís, la llibertat o el dol s’entrellacen amb cites, escenes i records cinematogràfics que funcionen com una segona pell. El cinema és el filtre a través del qual Clavera interpreta la realitat i, alhora, la via per transcendir-la.
La seua biografia sembla escrita també en clau de muntatge discontinu: peó de fàbrica, manobre, oficinista, ajudant de cuina, comptable, llibreter cooperativista i finalment professor d’anglès. Una vida feta de salts i girs, però sempre amb l’escriptura latent, un ressò subterrani esperant el moment de fer-se escoltar.
El moment arriba amb un epíleg feliç: la trobada amb Àngels Marzo, (Pagés editors); que va veure en aquell manuscrit allò que fins i tot l’autor dubtava que existís —un llibre sòlid, amb veu pròpia. Abans, havia quedat finalista del Premi Romà Planas i Miró de Memorials Populars 2023, compartint cartell amb noms com Salvador Alsius. Però és ara, amb “Versió personal”, quan la seua veu emergeix amb claredat.
Llegir Clavera és veure desfilar una vida com si fos un muntatge de seqüències: la veu del narrador dialoga amb la del cineasta, i cada record s’il·lumina amb una escena que l’acompanya. El resultat és un llibre que, més que explicar una biografia, l’evoca. Una òpera prima que no busca l’efectisme, sinó la veritat íntima d’una vida contada a fragments, amb la modèstia de qui sap que escriure és, sobretot, aprendre a mirar-se des de fora. Clavera s’inscriu en una tendència creixent de la literatura catalana contemporània: la recerca de noves formes híbrides de l’autobiogràfic, a mig camí entre la crònica personal, l’assaig cultural i la meditació existencial. Una veu madura que té l’avantatge de no deure res a cap moda. L’autor escriu des d’una mena d’espai intermedi entre el record i la digressió filosòfica, i això aconsegueix que el llibre esquivi les etiquetes convencionals del gènere memorialista amb la mirada d’un espectador apassionat que ha buscat en el setè art una manera de transcendir els límits de la realitat. El cinema, en aquest cas, és molt més que una metàfora: és la segona pell des d’on pensar la vida.
“Versió personal” és, al capdavall, un film escrit: un relat de memòria i reflexió que ens recorda que la vida —com el cinema— només existeix quan algú la sap contar.
