El grup va oferir a les JMEP el seu únic concert a l’Estat, i va convertir-lo en una cerimònia sonora irrepetible
Amb una única data programada a l’Estat espanyol, els Dynamite Shakers van desembarcar amb la solemnitat de qui no té res a perdre i tot per a incendiar. Amb la gravetat escènica d’una banda veterana, van demostrar que no calen artificis quan el que s’ofereix és actitud i múscul. Riffs esmolats, seccions rítmiques de metrònom accelerat i una veu que sembla sorgida de la gola de les millors fàbriques musicals dels anys 70.
El públic va rendir-se a una posada en escena directa, potent, sense ornaments. Res de posar-se bé per a la foto: ells fan música com si encara cregueren, realment, que el rock’n’roll pot canviar el món —o almenys la nit, o, al menys, intentar-ho.
Els fills del soroll
Podríem dir que han begut de diferents bandes llegendàries, però seria reduccionista. En realitat, són una criatura híbrida i bruta —en el millor sentit— que ha passat per diferents èpoques daurades de Viagra Boys, la urgència adolescent de The Strokes, la sensibilitat accelerada de The Pixies . El resultat: un so que irromp sense demanar permís.
Però darrere la cruesa hi ha una precisió mil·limètrica, com si cada tema fos una granada de mà llançada amb exactitud quirúrgica. No és improvisació, és estratègia emocional. Tres minuts de soroll ben posat poden ser més reveladors que una simfonia si t’agafen desprevingut. I ho van aconseguir a les JMEP. Els Dynamite Shakers no s’inventen res, i no els cal. Són hereus d’una escola que creu en la música com a expressió física, crua, imperfecta i directa.
Dynamite Shakers van vindre per deixar un rastre com fan els bons temporals: breus, intensos, memorables, entre el vertigen i la fascinació. I això, en temps de cultura programada, és un regal, una litúrgia salvatge dels que, encara, vivim els concerts en viu com una illa a la qual acudir a la recerca de l’honestedat sonora.
Los Jaleo
La nit, però, començava amb Los Jaleo, grup madrileny amb una aposta escènica que resulta, a la fi, una experiència visual i emocional, un espectacle carregat d’estètica folklòrica contemporània, mística lorquiana i una actitud rockera sense concessions. Amb un estil propi que fusiona rock, surf i copla, Los Jaleo van interpel·lar el públic des del primer minut, convertint el concert en una celebració col·lectiva. la banda fa del directe el seu terreny natural, on el folklore es transforma en energia pura i l’escenografia esdevé part del missatge. Un grup que invoca amb una autèntica oda al so potent i salvatge del surf-rock, amb unes guitarres profundes, oceàniques, que semblaven emergir d’un temporal interior. Dues dones – les elèctriques Raquel Sánchez y Silvia Hernández-, van desbordar el límit de l’escenari i es van fondre amb en un públic entusiasmat.
Los Jaleo van publicar el 24 de gener de 2025 “Con la luna”, el primer dels quatre singles-capítols que conformen el seu nou treball conceptual. Aquest tema obre la porta a una lírica que beu directament de Bodas de Sangre de Federico García Lorca i que combina la força de les guitarres amb una atmosfera onírica i teatral.
