El casc antic de Peníscola, amb els seus carrers empedrats i el suau perfum del salnitre, va ser l’escenari perfecte per a una nit de música en viu. A la llibreria La Templanza, encabida entre murs, es va viure un concert en xicotet format de ‘Rok’A’Willy’, amb Willy Galiana i César Escalera, que van mostrar tota la naturalitat dels qui han viscut diferents etapes musicals i les han assumit adequadament
Alícia Coscollano Masip
Des del directe, la fusta -gran presència del contrabaix, potent vibració, el duet va oferir una sessió trepidant de rockabilly, blues i ritmes llatins, passada pel sedàs mediterrani. Una reinterpretació emocional de “Fever”, -conversa amb la guitarra-, i Galiana marcant el tempo amb un contrabaix que no sols feia de base rítmica, sinó que respirava amb personalitat pròpia. Versions inesperades d’”Oye cómo va” de Santana, amb un groove llatí fos amb un toc de jazz i swing. El públic —un grup heterogeni de locals, turistes i amants de la música— es va deixar endur sense resistència. Els primers acords de “La Bamba” convertida en jump blues, amb ecos de Nueva Orleans, i una versió de “Hace calor” de Radio Futura, per exemple, van esdevenir covers despullats i sense artificis que van arrossegar el públic pel so elèctric amb aires de frontera, convertint-los en viatgers entre influències musicals i culturals sense cap ni una resistència, una implicació bidireccional entre públic i músics que va aconseguir signar una nit de mestissatge sonor.
El rockabilly, viu i rebel a la Mediterrània
Fa ja temps que el rockabilly sembla desplaçat per l’electrònica, l’omnipresència del pop de fórmula i l’indie urbà, aparentment relegat a nínxols minoritaris, però la realitat és una altra: mai ha deixat de bategar. En paral·lel, una escena petita i tenaç ha continuat mantenint-lo viu. I ara, en plena saturació digital, el so cru del contrabaix i la guitarra torna a ser una necessitat, quasi una urgència.
A les ombres del mainstream, bandes com La Perra Blanco han obert una nova etapa on el gènere s’expressa sense complexos. Aquest corrent mai s’ha esborrat del tot. Avui, grups joves i solistes troben en aquest llenguatge una manera de ser contemporanis sense renunciar a la memòria. Des de Tarragona fins a Alacant, la fusta dels contrabaixos encara tremola als clubs, i els acords de guitarra amb slapback tornen a sonar com una rebel·lió contra la música prefabricada. Bandes actuals com La Perra Blanco, amb la seua energia salvatge i el seu carisma, estan demostrant que hi ha relleu generacional. Noves formacions estan recollint el testimoni dels pioners i rellegint el rockabilly amb una mirada actual.
El rock, en totes les seues formes, no és un exercici de nostàlgia, sinó de reconstrucció. El rockabilly no es sols un so: es actitud, és estètica, és resistència. El rockabilly mai no ha estat mort: sols hi havia abaixat el volum.