En realitat, ‘El bosc invisible’ es mou en el mateix territori que els boscos reals: aquell que només es revela a qui hi entra amb paciència i escolta. Grau proposa un recorregut que és alhora plàstic i vital, i que remet a una idea clau: allò invisible —el temps, la memòria, l’acte de sembrar— és potser el més decisiu
‘El bosc invisible’ és una experiència que reclama una mirada més lenta, més atenta, més oberta al que normalment no veiem. L’artista castellonenca Altea Grau inaugura la temporada de tardor del ECO Les Aules amb una proposta que conjuga natura, memòria i creació en un diàleg subtil amb el temps i les seues capes, amb les empremtes que tota acció deixa al món.
La mostra, que es podrà visitar fins al 25 d’octubre, articula un univers de gravat, dibuix i ceràmica com si fossen estrats d’una mateixa geologia emocional. El gravat, amb la seua obstinació repetitiva, recorda la persistència de la memòria. El grafit evoca la fragilitat de l’instant que passa i es dissol. I la ceràmica de fang negre, tenyida amb pigments naturals, torna a la terra amb la forma d’un retorn, un gest de circularitat que resignifica allò antic en quelcom nou.
Però l’exposició va més enllà de l’objecte. Grau ha disposat a la sala una taula amb llavors cedides per l’associació Amics de Palanques. És un gest mínim i alhora radical: una invitació a sembrar, a continuar la vida fora de les parets del museu. “Sembrar no és un acte menor, és un compromís amb el futur”, recorda l’artista, situant la seua obra en un espai que oscil·la entre la poètica i l’ètica, entre la bellesa i la responsabilitat.
El diputat de Cultura, Alejandro Clausell, destacava en la inauguració aquesta dimensió de connexió: “Cada obra ens vol dir alguna cosa, ens convida a mirar des d’una altra perspectiva. I això és el que fa que siga única: la seua capacitat per a establir un vincle íntim amb l’espectador”.
En realitat, ‘El bosc invisible’ es mou en el mateix territori que els boscos reals: aquell que només es revela a qui hi entra amb paciència i escolta. Grau proposa un recorregut que és alhora plàstic i vital, i que remet a una idea clau: allò invisible —el temps, la memòria, l’acte de sembrar— és potser el més decisiu.
Altea Grau ens recorda, amb aquesta exposició, que l’art pot ser una forma de cura: del paisatge, de la memòria col·lectiva i també de la mirada contemporània, massa accelerada per captar la densitat de l’essencial.