Diaris, Silvia Plath
Diaris
Els Diaris són una de les produccions amb més força literària de l’autora
nord-americana, memòries personals narrades amb un desplegament de recursos estilístics i una càrrega de creativitat que fan que la seua lectura sigui imprescindible per entendre la seva rellevància com a autora de projecció universal. L’autora concebia la redacció diària de les seues vivències com una mena de banc de proves per la seua poesia, com un entrenament, i hi posava atenció fins a tal punt que els Diaris s’han convertit en una de les seues obres més importants, no només des del punt de vista vivencial, sinó també des del punt de vista de la qualitat literària.
Les cabòries de l’Angie Casals
L’Angie Casals encara no ha fet els divuit. Malgrat la seva excel·lència en matemàtiques, el seu principal desig és tenir un cos perfecte. Està convençuda que les noies amb cossos normatius han de ser, forçosament, més felices que la resta. Potser alguna cosa hi té a veure el fet que, fa poc, el seu xicot l’ha deixat per anar-se’n amb una noia més prima que ella. Marxa a Barcelona un cap de setmana per assistir al casament de la seva cosina Verònica i, al cap de poques hores, va descobrint que les preocupacions i els problemes que la vida li va presentant no tenen gaire a veure amb la talla de pantalons…
Una novel·la de lectura fàcil, amb un llenguatge senzill però acurat, distreta, i amb píndoles que poden donar peu a reflexionar sobre temes d’actualitat.
Retrats en jazz
Un atles sentimental del jazz de Haruki Murakami.
Un atles sentimental del jazz. De la seva col·lecció de discs (rigorosament en vinil), Murakami ha triat els músics inoblidables, les cançons més precioses, les actuacions històriques, i ens els explica com un amic amb qui comparteix una copa en un club de jazz.
Retrats en jazz regala al lector un Murakami inèdit però reconeixible. Reconeixible perquè la música jazz és un ingredient fonamental de les seves novel·les. Inèdit perquè mai com e
n aquest llibre es té la impressió d’escoltar la seva veu més autèntica. Cinquanta-cinc textos, acompanyats cadascun per un retrat de Makoto Wada, que componen una història afectiva i personal del jazz. Cada text esdevé a les mans de Murakami un petit relat, un fragment de memòria, un moment íntim que ens restitueix tota la força de la seva escriptura.
Creure en els animals salvatges
Nastassja Martin
Creure en els animals salvatges tracta d’un renaixement, el de la seva autora, l’antropòloga francesa Nastassja Martin, a qui un os gairebé mata a les muntanyes de Kamtxatka. Aquest succés omple d’idees extraordinàries les pàgines del llibre amb un diàleg entre dos mons, entre el passat i el present, entre allò salvatge i allò humà.
Una reflexió, tant política com poètica, sobre la recerca de l’essència del que som, de l’ésser que es desplaça i muta, a través d’una prosa directa i a vegades esglaiadora. Martin ens interpel·la sobre la influència que té en nosaltres la interacció amb la natura i amb altres cultures i aconsegueix no només captivar el lector sinó transformar-lo.
Una força cega
Ramon Borrull és un esperit salvatge que fa d’impostor. Ja fa un temps que el compte de morts a càrrec seu va creixent. És la seva manera de resoldre assumptes bruts que li passen per les mans, però no hi ha altre remei quan s’ha apostat pel cantó fosc de l’existència per salvar la pell. Dissimular, fer veure que és corredor d’assegurances, no és més que un recurs per entomar casos peluts que xoquen contra les roques d’una dictadura ferotge. Desempallegar-se d’uns orígens subalterns i execrables passa per aparentar, desentranyar secrets inconfessables i posar els diners en lloc segur. Però la vida sempre es guarda un as a la màniga i a l’hora de la veritat s’hi ha de jugar a totes perquè el riu no se t’emporti corrent avall.
Després d’A boca de canó (relat publicat dins Clio assassina) i Màxima discreció, Ramon Borrull torna a l’acció amb un cas a les altes esferes d’un país contra les cordes; un cas en què haurà de fer front a una força cega.
Jo tinc una mort petita
Una antologia lluminosa, lacerant i sanadora.
«L’antologia Jo tinc una mort petita recopila mostres de poesia catalana a cavall dels segles XX i XXI, tot abastant poemes escrits des del 1931 fins al 2025 […]. El títol fa referència a uns versos colpidors d’Estellés que no poden il·lustrar millor el volum: «Jo tinc una Mort petita, / meua i ben meua només. / Com jo la nodresc a ella, / ella em nodreix igualment». El plantejament de l’antologia és el d’unir les poètiques d’una sèrie de noms indiscutibles de la poesia catalana amb altres que no estan tan consolidats amb un fil comú: la pèrdua d’un ésser petit.»
Perdre una criatura durant l’embaràs, el part o la primera infància és una experiència dramàtica i dolorosíssima. Quins poetes n’han parlat? Les pèrdues gestacionals van lligades indefectiblement a l’experiència femenina i han estat infrarepresentades al llarg de la història de la literatura. Si li sumem l’ingredient tabú de la mort, aquest tema esdevé un oceà gairebé innavegable. La poeta Anna Gual s’hi ha submergit i el resultat és una antologia alhora lluminosa, lacerant i sanadora.
Les tenebres del cor
Un relat homeric, entre la ciencia i la fantasia literària.
Amb Les tenebres del cor, l’autor de novel·les com Victus o La pell freda, escriu la historia apassionant d’una il·lusió, tan immortal com inassolible, que ha generat proeses inaudites, moltes llàgrimes i grans alegries.
Seria difícil trobar un grup humà mes allunyat de la nostra fesomia i dels nostres patrons culturals que els habitants de la selva africana, mal coneguts com a “pigmeus”. Són lluny de nosaltres i de tothom. Són els exotics dels exotics.
Homer els esmenta a la Ilíada, i els seus versos són l’origen d’un dels malentesos mes ridículs i perdurables de la historia científica. Qui eren aquells pigmeus que es defensaven amb llances dels atacs de les grues? La resposta es molt senzilla: unes criatures tan fabuloses com els nostres follets. Pero a la Grecia antiga, Homer ja era un clàssic, i si havia dit que els pigmeus eren reals es que ho eren. Així, doncs, que tenen a veure els habitants de la selva africana amb els pigmeus grecs? Res en absolut.
Semblava que el racionalisme havia deixat enrere el mite, pero des del segle XIX, contra tot pronostic i empesos per la ciencia, la literatura i la fantasia.
A voltes un planeta 
Jesus Tibau
El nou recull de narracions de Jesús M. Tibau manté trets característics del seu estil, però ara s’endinsa en un planeta que imagina, en països que inventa (Hata, Eldeia, Numen…) amb relleus que esdevenen decisius, amb històries, costums, vicis, passions i manies sorprenents dels seus habitants que ens faran somriure, o ens despertaran tendresa, mentre que alguns personatges que apareixen diverses vegades en escena en seran testimoni de prop, o de lluny.
Un cop més, demostra que el relat breu és un hàbitat que domina, per a construir, en aquest cas, un món verosímil que ha jugat a inventar.
El llibre que més l’ha divertit escriure, i que potser més divertirà llegir.