Ramon Borrull és un expert resolent assumptes bruts, un impostor que es fa passar per agent d’assegurances mentre intenta resoldre’ls sense deixar-se la pell. El personatge creat per Vicent Sanz torna amb aquesta novetat literària del gènere negre, “Una força cega” que signa aquest professor d’institut traiguerí collita de 1966. Com Sanz explica, “Borrull, que s’ocupa de casos que no es poden atendre d’altra manera, rep un encàrrec d’un personatge prominent de Castelló de la Plana. Van assassinar la seua filla al Pinar del Grau i la policia no avança en la investigació”. Aquest és l’eix narratiu que ofereix Sanz i que invita a endinsar-se pels racons clarobscurs de les pàgines d’un llibre editat per Onada edicions. Borrull, després de “A boca de canó -Clio assassina”– i “Màxima discreció” torna a l’acció.
Alícia Coscollano Masip
Com has imaginat els personatges, hi ha algun d’ells que a pres més força de la prevista en un inici?
Hi ha personatges, com el mateix Ramon Borrull, que venen de narracions anteriors: A boca de canó (dins Clio assassina) i Màxima discreció. D’altres han estat construïts a partir de documentació sobre l’època en què transcorre l’acció, al 1951. Finalment, n’hi ha també que van existir en realitat, com ara Joaquín Bau, que serveixen per emmarcar la trama en l’escenari de l’època.
Quina part de tu hi has incorporat a algun d’ells -o a tots/es-.
Per l’ambientació històrica en una època relativament tan reculada, hi ha una gran distància entre els personatges que apareixen a la novel·la i l’autor. Tampoc no sé si el personatge principal és una projecció de mi mateix. Sí que per fer avançar l’acció relacionada amb la investigació t’has de posar molt en el punt de vista de qui fa aquesta recerca, però d’aquí a afirmar que hi he incorporat trets personals hi ha molta distància.
Què és el que t’agrada especialment d’aquest gènere, i perquè?
La novel·la negra com a gènere em resulta molt atractiva. Planteja una estructura narrativa bastant definida que et permet imaginar una trama que saps on ha de fer cap. Hi ha hagut una mort i cal esbrinar com s’ha produït, qui l’ha causat i per què. Això permet recrear un escenari concret i bastir una narració en què el lector coneix el que coneix qui fa la investigació. El procés per esclarir les incògnites plantejades és la lectura que s’ha de fer per arribar a saber-ho. Tractant-se de novel·la negra, no estrictament detectivesca, a més d’haver de trobar una explicació plausible als fets, hi ha la possibilitat de presentar i analitzar el conflicte que hi ha de fons relacionat amb la mort que desencadena l’acció i, doncs, aportar una crítica de la societat retratada. És clar que es tracta d’un tipus de literatura que exclou el romanticisme convencional i, doncs, permet fugir del lloc comú que la literatura serveix per emocionar-se. En tot cas, el sentimentalisme no hi té lloc i això, per a mi, ofereix un plus de respecte per a qui llegeix. Es tracta que qui llegeix en traga les seues pròpies conclusions i tinga llibertat per experimentar les emocions que li vinguen de la lectura, no de manipular-li expressament el cantó irracional.
‘Escriure com Jaume Cabré, que només feia servir la brúixola, sense cap planificació, està restringit a talents molt concrets i, sospito, molt experimentats’
Quina metodologia segueixes per escriure? Ets diürn, nocturn, constant … tens tot el dia la novel·la al cap, o hi tornes quan vols seguir escrivint?
És una afició que vaig conreant quan puc, és a dir, fora de l’ocupació laboral que em permet viure. Parteixo d’una idea global que m’interessaria portar a la ficció, que m’ha arribat de lectures o experiències. Aleshores començo per documentar-me sobre l’època, sobre les formes de vida, sobre els fets més rellevants i vaig avançant en la definició dels espais, els llocs on ha de passar l’acció. Això inclou la recerca i col·lecció d’imatges que després serviran per fer descripcions acurades. Aleshores preparo un canemàs de trama i faig la descripció dels personatges. Quan això està prou madurat començo a escriure. Poden passar lapses de temps en què escriptura i documentació es van succeint o bé que s’ature la dedicació en funció d’altres ocupacions. Quan la trama s’anima, escric amb més assiduïtat i també pot ser que arribe el moment que ho haja de deixar reposar per trobar un desllorigador per solucionar trencacolls on he fet cap. D’aquesta manera, cap al tram final de la narració l’escriptura agafa més embranzida per tal de culminar-la. Això és un procés llarg, en què les sessions donen lloc a un màxim d’entre una i dues pàgines a doble espai. És millor escriure amb continuïtat però de manera flexible, sense autoobligacions.
-La música, té cabuda en estar en el procés creatiu? I la literatura? Llegeixes altres autors, o mentre estàs construint una novel·la sols et centres amb ella?
La part de documentació implica llegir altres fonts, que poden ser històriques i també de ficció. És clar que totes les arts hi contribueixen. En aquest sentit, la fotografia hi ocupa un lloc important, perquè serveix per captar l’ambientació social i les formes de vida d’un moment concret des d’un punt de vista artístic. És clar que sempre hi ha referents creatius, literaris, que et serveixen de guia. La novel·la negra en català té editorials especialitzades i una vitalitat creativa molt remarcable i això també és una font d’alimentació per a la creativitat pròpia.
Quin feedback estàs obtenint?
El llibre fa molt poc que ha eixit al mercat i pràcticament n’estic fent la promoció acompanyant-lo en tots els actes que puc atendre amb garanties de no perdre el temps. Diguem que el públic dels lectors que em coneixen l’està rebent amb interès. De fet feia temps que em demanaven una altra novel·la amb el mateix personatge, l’ex legionari Ramon Borrull.
Quans llibres has publicat? Quin són especials per a tu, en el cas que no ho siguen tots.
Cada llibre és especial perquè el meu plantejament és de fer incursions creatives en gèneres diferents. Si en un de concret hi ha més possibilitats creatives hi aprofundisc, com és el cas de la novel·la negra. Soc del parer que, amb tot hi ha una certa continuïtat temàtica i creativa en la meua narrativa, un espai determinat: Traiguera i el Maestrat, les comarques centrals dels Països Catalans; un lapse temporal concret: el segle XX i la recuperació d’un relat sobre el que va passar que oferisca una interpretació basada en la recuperació de la memòria via recreació literària que contrareste el discurs oficial del règim polític sorgit de la constitució de 1978. Cròniques perdues (Bullent, 1996) és el primer llibre publicat, un recull de contes ambientats a la Traiguera del segle XX; Partida (Aeditors, 2008) és ja una novel·la en la mateixa línia; La Font de la Salut (Saldonar, 2011) és una autoficció sobre el santuari del mateix nom; Màxima discreció és la primera novel·la negra, amb el protagonista Ramon Borrull; Estrella de mar (Onada, 2021) és una novel·la juvenil ambientada al Maresme. Entremig hi ha narracions curtes en llibres col·lectius de les Terres de l’Ebre i les comarques de Castelló. La vida val la pena és una narració publicada dins del programa “Llegir en valencià per estimar-nos”, que es va vendre encartada en diaris valencians. També he fet una incursió en la gastronomia amb La cuina de Traiguera, a quatre mans amb Rafa Gauxachs, restaurador de la Casa dels Capellans.
Com creus que està l’estat actualment de les publicacions? Resulta fàcil, complicat? Més complicat per autors/res novells?
A les xarxes socials, seguisc sobretot altra gent que escriu, editorials, llibreries, biblioteques… I l’activitat és ingent. Després hi ha el tòpic aquell que diu que, en la literatura catalana hi ha més gent que escriu que no gent que llegeix. Lectura i creació literària són cares d’una mateixa moneda, una màquina que es retroalimenta a si mateixa, en part per interès econòmic però sobretot perquè hi ha una necessitat cultural de la societat. Al País Valencià, la situació de les editorials i de la promoció del llibre en valencià està condicionada per la persecució que les instàncies governants practiquen contra la cultura lletrada en la nostra llengua. Passa que estem avesats a passar d’aquesta manera, sempre amb dificultats i a força de picar molta pedra. Les autores i els autors novells han d’explorar totes les possibilitats que tinguen a l’abast, perquè amb tota seguretat, si perseveren, trobaran la manera de publicar. Una altra cosa és el que se’n puga traure. El guany sempre s’ha de considerar des del punt de vista vivencial.
Ets escriptor de “mapa”, o de brúixola?
Soc del pensament que en narrativa hi ha d’haver una certa planificació del que vols fer. Potser parteixes d’una sèrie d’idees que necessites ajustar, que segurament venen d’experiències, reflexions o intuïcions que respondrien a la metàfora de la brúixola i que cal concretar abans de posar-te a escriure una primera versió per saber què vols exactament, perquè si no ho saps és difícil que arribes a aconseguir-ho. Hi ha d’haver un projecte amb les concrecions del que vols fer i com ho vols fer. Això també et serveix per descartar coses i vies cap a on potser la brúixola et portaria si et deixares portar però que s’allunyen del que tens entre mans. Aleshores, una vegada t’hi has posat, van apareixent reptes creatius que t’arrosseguen i has de fer servir efectivament la brúixola, donar solta a la inventiva. És possible que la història o els personatges et facen escriure sobre coses que no havies ni imaginat. Aquesta és una part molt plaent de la creació literària, però té l’inconvenient que ja hem dit. En qualsevol cas, hi ha d’haver una certa compensació entre mapa i brúixola, perquè també és veritat que de vegades la planificació no és completa o bé resulta errònia per al que vols escriure. Escriure com Jaume Cabré, que només feia servir la brúixola, sense cap planificació, està restringit a talents molt concrets i, sospito, molt experimentats.