‘Avorridíssima’ recull set relats d’aquella dècada en la reedició de Consonni que suposa, també, una resurrecció. La seua veu, silenciada per la mort als 36 anys, torna per interpel·lar el nostre present –un món on la tecnologia ens deshumanitza i el tedi és l’únic virus global
En els anys vuitanta Izumi Suzuki (1949-1986) escrivia des d’un apartament estret de Tòquio. No era una escriptora convencional: actriu en pel·lícules pink (aquells pinku eiga que eren un crit de llibertat i una crítica al puritanisme de postguerra), model nua per a Nobuyoshi Araki, cunyat de la contracultura i esposa efímera del saxofonista Kaoru Abe, un geni autodestructiu que moria l’any 1978, deixant-la amb una filla petita i un forat emocional que ella ompliria amb paraules.
Suzuki va debutar en la ciència-ficció el 1975 amb Trial Witch, irrompent en un gènere dominat per homes com Kōbō Abe o Yasutaka Tsutsui i transformant-lo en un espai de dissecció feminista i nihilista.
A l’obra Avorridíssima Suzuki fusiona distopia pop amb un punk literari que recorda el cyberpunk de William Gibson. El feminisme no com a utopia, sinó com una fulla de navalla contra les estructures patriarcals. Suzuki devorava en aquells anys l’uman ribu (el moviment de llibertat de les dones al Japó, que va viure des de les seues pròpies cicatrius).
La crítica Mari Kotani, en un assaig recent, ho resumeix així: “Suzuki no va crear “utopies feministes” ideals, sinó ambivalències tallants, on la separació de gèneres revela un buit compartit”. És aquest nihilisme el que fa que els seus personatges –joves apàtiques, éssers que viuen per TV i no per tocar-se– siguin tan nostres: en l’era de TikTok i l’IA, qui no ha sentit aquest “avorriment terminal” que el títol evoca?
El llibre captura la irreverència original i reuneix peces com ‘Women and Women’ (1977), on una noia descobreix els homes com a relíquies en un zoològic humà, o ‘That Old Seaside Club’, un club de platja on els humans i els mobles intel·ligents debaten l’amor com si fos un meme obsolet. Han segut elaborats en plena efervescència de la SF Magazine –la bíblia del gènere al Japó. El seu estil combina humor negre, una sensibilitat molt personal: “No em penedeixo de res, només opero pel meu estat d’ànim”, confessa un personatge–, i una visió profètica: en Night Picnic, adolescents fan un viatge astral per oblidar la realitat, un preludi al nostre metavers on el cos es torna superflu.
Però Avorridíssima no seria culte sense el seu context biogràfic. Nascuda a Itō, Shizuoka, filla d’un periodista del Yomiuri Shimbun, Suzuki va abandonar l’escola secundària per treballar com a operària i, als 19 anys, va fugir a Tòquio: amfitriona de bar, model nua sota el pseudònim Naomi Asaka, i actriu en House Beast (1979), un curtmetratge experimental.
Oblidada durant dècades –com moltes dones en la història literària–, va ser rescatada el 2014 pel crític Nozomi Ōmori, qui la va proclamar “la més important escriptora de SF japonesa” per la seua capacitat de capturar l’”ara” etern fugint d’un futur obsolet.
Actualment, amb col·leccions com Hit Parade of Tears (2023) i la novel·la Set My Heart on Fire (2024), el seu llegat s’expandeix: influint en Haruki Murakami (coetani seu, però menys àcid) o Yōko Tawada, i ressonant en sèries com Black Mirror. Suzuki ens recorda que el gènere veritablement revolucionari no construeix mons nous, sinó que desmunta el nostre: amb fúria visionària, irreverència punk i un feminisme que no demana permís. Una joia insòlita que, tres dècades després, ens obliga a preguntar: i si l’avorriment no fos terminal, sinó el primer pas cap a la revolta?