“Mentre, les botigues de barri desapareixen perque la competició no és honesta, perque no es pot guanyar una carrera amanyada, perque el preu al qual aconseguim aquest o aquell producte no deixa marge, perque els i les influencers de torn no ho utilitzen, perque té qualitat, però no té la lluentor de l’algoritme”
Alícia Coscollano Masip
A Sant Jordi hi ha una botiga que ha complert 106 anys. En una incursió aquest passat estiu vaig entrar per una causalitat d’aquelles que t’empenten a endinsar-te en un comerç perquè et recorda -en algun aspecte- a altres de la teua infantesa i adolescència, a la zona de proximitat, siguen, o no, paradisos perduts.
En entrar vaig divisar, a la part del darrera del mostrador, una calaixera que actualment entraria en els cànons estètics del moble “vintage” i que em va retrotraure a un comerç amb molt de solatge a Benicarló: Casa Sión.
A la botiga podia comprar-se des d’unes peces de fruita, fins a conserves, però, l’objecte cridaner, per la seua apariència, va aconseguir que entaularem una conversa sobre els seus orígens, antiguitat i procedència. El moble, de fusta, era original de la marca i conservava tot l’encant de l’època, segons va comentar-me la dona que regentava el negoci, va ser traslladat fins la localitat amb un contingut del qual encara conservava fils, agulles de cosir i elements vinculats a la costura “de molta qualitat”. Per això són més cars, perquè abans la qualitat es mirava molt”. “Ara, com que la gent comprem a altres comerços molt més econòmics, o per internet, doncs les coses duren poc”. “La qualitat, però, s’ha perdut, i el comerç també”. No vaig trobar, tot i la rotunditat de les afirmacions, cap tret de rancúnia, tot i que si emanava molta resignació, com si la desesperació hagués donat pas a una transcendència més pròpia d’un guru, que d’una botiguera al front d’un negoci centenari.
Per comprovar-ne la qualitat, va obrir els calaixos per mostrar-me el seu interior i vaig poder reconèixer algunes caixetes d’imperdibles que, de menuda, veia per casa. “En acabar el producte que em queda, inclosos els “pantis Mari Claire”, hauré esgotat les existències, perquè els viatjants ja no passen, aquest ofici també a passat a millor vida”.
La botiga centenària que ha passat per dos generacions consecutives tancarà les portes en jubilar-se l’actual propietària, perquè, actualment, tampoc no hi ha recanvi generacional. En un món en continu canvi, amb tota l’obertura a espais ultradimensionals a nivell d’expèriències, bussines, App, Ads, conversions, engagements, realitats virtuals, ventes online, clics i marques d’ultramar, aquests petits negocis “de tota la vida” semblen residus orgànics d’una altra manera de vore la vida, un slowlife que emmarcava les relacions, la confiança i la qualitat.
Actualment, i amb el Nadal tocant portes des de principis de novembre, el paisatge és molt diferent: aeroports col·lapsats per avions amb bijuteria barata que prové d’Àsia a preus tant barats que ni tan sols paguen aranzels, una petjada ecològica que, tot i que no no deixa pistes al cablejat de la xarxa, existeix amb la crema brutal d’oxigen, el transport de mercaderies d’una part a l’altra del món a preus irrisoris i situacions laborals d’esclavatge en les quals no pensem cada cop que realitzem un clic al “carret” d’internet. Tot això ens permet consumir productes d’usar i llançar, ens fa sentir millor, amb més estatus, ens situa al món.
Un món cada cop més matxucat, que s’ofega sota contenidors plens de tot allò que pugues imaginar que arriben per aire i per mar -que tindrà una curta durada i acabarà als abocadors amb etiquetes penjant, o incinerats, o soterrats en un clot- i del qual tothom, tothom, en som responsables en la nostra pròpia mesura de les coses.
Mentre, les botigues de barri desapareixen perquè la competició no és honesta, perquè no es pot guanyar una carrera amanyada, perquè el preu al qual aconseguim aquest o aquell producte no deixa marge, perque els i les influencers de torn no ho utilitzen, perquè té qualitat, però no té la lluentor de l’algoritme.
Així les coses, deuríem acomiadar definitivament aquell món, perque aquest a vingut per a quedar-se. Ho saps en vore a infants amb el mòbil a la mà -tot i que es desaconsella el seu accés a dispositius abans dels 12-14 anys-. Ho saps perquè, per tal de no perdre el tren, a les primeres etapes educatives ja et trobes amb “competències digitals”. I ho saps, bàsicament, perquè tothom, tothom, premem el clic del carret alguna vegada, i perquè coneixem a persones que -quasi tot- ho compren a monstres asiàtics que devoren marges i guanys i els vomiten en contenidors que faran la nostra vida més feliç, més guai, més adaptada, més moderna. Tot avança tant ràpid que la reflexió -just quan més la necessitem-, es fa inviable i el dit, finalment, prem el gallet.
