“Som el poble de l’aigua”
Aquesta frase, “som el poble de l’aigua”, que aportava Ramón París durant la seua intervenció, resulta, a més de molt inspiradora, molt descriptiva d’un tarannà compartit. És la que vaig utilitzar per cloure la Taula rodona de dissabte a la tarda, que vaig tenir el plaer de moderar-, i que quedava integrada dins d’un cap de setmana al llarg del qual tot un seguit de debats, presentacions i intercanvis de perspectives han trobat en el teatre-auditori d’Alcanar l’espai físic des d’on poder ser debatudes. Unes jornades que ens interpel·laven amb el lema ‘On som i on anem?’ i què, en concret, dissabte a la tarda prenien forma amb un debat que es presentava sota el títol tant interessant com apassionant: “La presència del català en el món literari i periodístic del territori”.
Alícia Coscollano Masip
Per donar veu i representar la nostra singularitat sociolingüística ens acompanyen figures de l’associacionisme i entitats de reconegut prestigi, com ara l’activista cultural Ramon París (Onada edicions); ·M. Carme Jiménez Fernández (directora de l’Institut Ramon Muntaner); Josep-Sebastià Cid, ( fundador del CERE i coordinador territorial de la Conselleria de Cultura a les Terres de l’Ebre); ERNEST QUEROL, del Centre d’Estudis dels Ports; el professor i escriptor VICENT SANZ (Maestrat Viu); Pepa Nogués (en representació d’ASCUMA) i Carles M. Castellà, (d’El Centre d’Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels Països Catalans, CEL).
Al llarg de les diferents intervencions van tractar-se diferents aspectes, com, per exemple, el paper que juguen les editorials i els mitjans locals i comarcals en la visibilització del català, o la transmissió intergeneracional de la llengua, un plantejament que va adquirir un cert protagonisme atesa la seua rellevància quan als reptes i oportunitats que planteja. Es va fer referència al segment més jove de la societat i les noves tecnologies, xarxes socials, intel·ligència artificial, etc., tot tenint en compte que, segons les últimes dades, la meitat del jovent d’entre 18 i 24 anys s’informa a través d’aquestes eines.
La singularitat del territori, cruïlla de tres territoris administratius va quedar sobradament representada, destacant una de les aportacions, de Pepa Nogués, la qual va informar de la inversió econòmica que han hagut de fer per tal d’aconseguir una digitalització fiable i confiable, al resguard de ciberatacs que han patit al web de l’entitat. Un exemple més de resiliència que va sumar-se a la resta de ponents, totes elles, i ells, exemple de determinació i estima, amb aportacions de dècades d’investigacions que fan, si més no, una continuïtat i perseverança amb trets d’heroïcitat.
El savi Miquel Àngel Pradilla
Posteriorment a la Taula Rodona, va tenir lloc la presentació l’obra “Reflexions (socio)lingüístiques des del bell mig de la catalanofonia” (editat per Onada edicions), del catedràtic rosella, nascut a Tortosa, Miquel Àngel Pradilla Cardona. Pradilla és membre de l’Institut d’estudis Catalans, però, per trobar una paraula que s’ajusta a tota la informació i coneixements adquirits al llarg de la seua trajectòria, potser seria la definició de ‘savi’ la més ajustada.
Hi ha una característica en qualsevol conferència o intervenció de Miquel Àngel, i és que el temps passa volant. Hi ha quelcom quasi hipnòtic que manté la curiositat alerta. La ingent capacitat d’investigació i el gran vessant comunicatiu del catedràtic aconsegueix baixar a terra temes de complexitat amb una clarividència que et permet entendre el territori i les seues diferents trets i caràcters administratius. I, al cap i a la fi, es tractava d’això, d’entendre’ns i comprendre el nostre entorn més pròxim, el territori amb els quals ens toquem amb les mans, ens comuniquem i establim lligams més enllà d’unes fronteres que sovint han obeït interessos gens naturals.
Amb Miquel Àngel vam plantejar aspectes com la pressió de l’estandardització versus la necessitat de mantenir la preservació del parlar local, també vam aprofundir en les diferents denominacions segons el territori administratiu, o, si és cert que a les Terres de l’Ebre és el territori on es parla més català a Catalunya.
Qüestions molt properes a la qual es va afegir un tema de gran rellevància: la situació a les escoles. Si a la Taula Rodona ja es va parlar sobre l’enormitat de la tasca que es desenvolupa i deu prosseguir dins l’àmbit educatiu quant a l’aproximació i immersió a la llengua i la literatura-especialment en els primers anys d’escolarització-, el catedràtic va realitzar un exercici magistral amb diferents apreciacions. De fet, a l’obra de Miquel Àngel trobem diferents al·lusions, com ara: “la llengua deu donar satisfacció a una gran diversitat de situacions comunicatives. Situacions no formals on la genuïnitat ha de prevaldre sobre la selecció de normes previstes per la formalitat. Comptabilitzar la diversitat de models en el marc d’un repertori lingüístic matisat és el gran repte dels ensenyants”. O aquesta altra: “l’escola i els models orals dels mitjans de comunicació alguna cosa han tingut a veure en la dinàmica comunicativa impulsada pels processos de normalització lingüística. Val a dir, però, que els esmentats processos han tingut orientacions i intensitats diferents de Catalunya i al País Valencià. Mentre que a Catalunya hi ha hagut un consens notable al voltant d’incrementar la funcionalitat de la llengua més enllà d’allò que anomenem la socialització primària -llar i entorns de proximitat-, al País Valencià, en canvi, la llengua no ha aconseguit espolsar-se el caràcter de varietat domèstica i ha ocupat un espai de formalitat molt esquifit, amb la llengua castellana com a veritable llengua pública”.
La presentació va oferir un torn d’intervenció per al públic, amb persones, precisament de l’àmbit educatiu que van plantejar diferents perspectives.
“Reflexions (socio)lingüístiques des del bell mig de la catalanofonia” és un dels llibres imprescindibles per a copsar, i desxifrar, tota l’amalgama de la qual es compon un territori que ens interpel·la i ens descriu, almenys respecte a trets fonamentals. L’obra, amb un deliciós pròleg de Xavier Vega Castellví, es composa de diferents apartats, amb títols com “Sobre el model de llengua i la dinàmica demolinguística a les comarques de la diòcesi de Tortosa”; “Dinàmiques sociopolíticques i procés d’estandardització a les comarques de la diòcesi de Tortosa”; “Joan S. Beltran, in memoriam”; “El Baix Maestrat, una àrea de transició lingüística, o “Les inflexions finals en l’entonació del tortosí”, entre d’altres.
I és clar que gaudim d’una singularitat que cal que siga punt de trobada, ja que les comarques de la diòcesi de Tortosa som l’epicentre de la comunitat lingüística, de la catalonofonia, i què, cal tenir en compte, però, com assenyala Pradilla, que la llengua, finalment, és molt més que la norma”.