El quintet gironí ha construït en poc temps un univers sonor que respira la tradició del rock psicodèlic sense caure en la còpia nostàlgica. La seua és una reinterpretació lliure d’un fons de garatge escollit amb gust i passió
El concert d’acomiadament de les JMEP oferia dos propostes úniques per cloure les jornades. Abans de l’esclat musical dels atòmics Ypnosi, el quintet gironí Minibús Intergalàgtic —Santi Fonfría i Aram Figueres (guitarres i veus), Ícar Iranzo (teclats i veu), Ivette Roig (baix) i Edu Lazo (bateria)— va desplegar una paleta sonora que recull l’herència del rock psicodèlic dels seixanta i l’àcid folk català revisat sense complexes. Música que homenatja a Pau Riba – glam i iconoclasta avant la lettre i abans de la “movida”-, pinzellades del Sisa més galàctic, sense oblidar grups com The Byrds. La banda prometia al seu debut, “Meditacions des dels Miratges Mercúrics” (2024) que oferien un directe musical de petites píndoles lisèrgiques contra la grisor, expansives i càlides, amb lletres iròniques i ben cosides -cosa singular en aquests temps.
Amb el recent EP Música humana: Thalassa (2025) han obert el seu horitzó cap al jangle pop i el post-rock atmosfèric. evocació a la California seixantera, atmosferes d’space rock i fins i tot moments de post-rock oníric que obre portes a diferents estats mentals, convidant l’audiència a travessar-les en un autèntic vehicle interplanetari: la psicodèlia, en mans d’aquesta generació, no és escapisme, sinó comunitat.
En directe, aquesta barreja es tradueix en un so lluminós i expansiu, capaç de seduir tant als puristes del gènere com a qui s’hi acosta per primera vegada. El quintet gironí ha construït en poc temps un univers sonor que respira la tradició del rock psicodèlic sense caure en la còpia nostàlgica. La seua és una reinterpretació lliure d’un fons de garatge escollit amb gust i passió.
Vam gaudir d’aquest liquat de referències en un viatge col·lectiu que va desplegar-se amb peces que apareixien com petites píndoles lisèrgiques contra la grisor quotidiana. “Una cura per la buidor”, com defineixen ells mateixos. L’escenari va transformar-se en un laboratori d’efectes lluminosos i textures sonores, on cada arranjament semblava dissenyat per expandir la percepció del temps.
Minibús Intergal·làctic va aconseguir, a Ulldecona, fer oblidar les coordenades físiques amb música que destil·la llum i experimentació, però també una certa ironia pop que evita el dogma. Un vehicle amb places limitades però que pot consolidar un destí infinit amb un directe que confirma que el seu minibús té combustible suficient per a rodar un llarg viatge.
